El Ictíneo, el barco pez

El Ictíneo I, primer submarino de Monturiol, quiso que fuera algo así como un barco-pez, tal como se relata en el siguiente pasaje del libro de Matthew Stewart.

“Va ser així com la visió que Monturiol havia albergat durant anys dins el seu cap va sortir finalment a la llum, i en sortir va esdevenir l'objecte del seu desig. A partir d'aquell dia, l'enorme passió de Monturiol es va consagrar a la realització de la visió extraordinària d'un vaixell que pogués navegar per sota l'aigua.

La visió era sorprenentment elaborada i ambiciosa des del seu naixement. En els primers escrits sobre la qüestió, Monturiol ja va deixar clar que imaginava una nau que duria la humanitat fins al fons de tot de l'oceà (si més no, a la llarga). Es propulsaria ella mateixa per sota l'aigua, en totes direccions, sense cap lligam amb la terra o la superfície. Interactuaria amb el món de les profunditats de moltes maneres -recuperaria objectes, en dipositaria, permetria que els passatgers veiessin el que hi havia allà al fons-, «com si l'home fos en el seu propi element natural». I encara més, podria mantenir la tripulació sota l'aigua indefinidament, sense contacte amb l'atmosfera.

En aquests primers escrits, Monturiol suggeria que el seu vehicle aquàtic extrauria l'oxigen dissolt en l'aigua del mar amb unes ganyes artificials, igual que un peix.

Fins i tot tenia un nom a punt per a la nau imaginària: Ictíneo o Ictineu, deia, una combinació dels termes grecs icthus ('peix') i naus ('nau'). L'Ictineu seria, doncs, un vaixell-peix:

Té la forma d'un peix, i igual que un peix, té el motor a la cua, aletes per controlar la direcció, i bufetes natatòries i llast per mantenir l'equilibri a l'aigua en el moment de la immersió.

Però el nom d'Ictineu amagava un doble sentit curiós. «Per a aquells que no accepten el canvi de naus a neo», va escriure, «l'Ictineu és un 'nou-peix'. I com a tal», continuava, «el terme Ictineu defineix perfectament el meu submarí, que no és res més que un peix artificial.» Dit d'una altra manera, per estrany que sembli, Monturiol concebia el submarí com una nova espècie de la vida subaquàtica. Més que un vaixell-peix, seria un peix-vaixell.

El primer argument de Monturiol a favor del submarí era que milloraria la vida almenys d'alguns grups obrers del món, a saber, els recol·lectors de corall. En lloc d'arriscar la vida i els membres per fer la seva feina, els bussejadors del futur es submergirien fins al fons del mar còmodament i n'extraurien el botí accionant una maneta. Els buscadors de perles, ambre, esponges, etc, també en traurien profit. Així doncs, l'ambició juvenil i revolucionària d'alliberar les classes treballadores del món es manifestava ara en el seu pla de millora de les condicions laborals d'alguns dels gremis que pitjor estaven.

Monturiol també estava convençut que el submarí obriria infinites possibilitats d'ocupacions subaquàtiques. Assenyalava que certs tipus d'algues produeixen fibres que podrien utilitzar-se en la indústria tèxtil, i imaginava flotes senceres d'Ictineus recol·lectant aquell material en enormes plantacions submarines. Plantejava la hipòtesi que al fons del mar hi podia haver molts minerals rars, que possiblement podien servir per produir nous metalls en la indústria terrestre. Proposava que s'utilitzessin els submarins per estendre cables de telègraf sota el mar, que estaven unint tot el món en una xarxa global de comunicació.“

"El somni de Monturiol", Matthew Stewart, GRAÓ Editorial, Barcelona 2009