Los astilleros Nuevo Vulcano y la construcción del Ictíneo

El Ictíneo se construyó en los astilleros Nuevo Vulcano y esto es lo que se relata en el siguiente pasaje del libro de Matthew Stewart.

“Monturiol i la seva família es van tornar a instal·lar a Barcelona. Van allotjar-se en un carrer paral·lel a la muralla que separava la ciutat del port, en l'edifici on diuen que havia mort Miguel de Cervantes, l'autor del Quixot -una coincidència inquietant. Desconcertat per aquesta aparent maledicció històrica, Monturiol va posar mà a l'obra. L'habitatge estava tot just a cinc minuts a peu del taller, és a dir, de la drassana on construiria la màquina dels seus somnis.

El sistema monetari espanyol de l'època era complex i fragmentari, amb diverses monedes circulant alhora. Per simplificar: quatre rals equivalien a una pesseta; cinc pessetes equivalien a un duro. Les estadístiques meticulosament tabulades de Cerdà sobre la classe treballadora de Barcelona ens dóna una idea del valor del diner a l'època. Un dinar per a una persona, incloent sopa, tall, pa i una copa de vi, costava 1,65 rals. Un parell de sabates costava 16 rals, i uns pantalons de feina podien adquirir-se per 24 rals. El salari d'un treballador mitjà en una fàbrica era de 8 rals diaris, o uns 2.500 rals anuals. Així doncs, el capital de 2.000 duros que es va aconseguir en la primera ronda de finançament per al submarí equivalia a un dinar por a 25.000 persones, o setze vegades el salari anual d'un treballador d'una fàbrica. El total invertit en el projecte del submarí al llarg de tot el procés -uns 100.000 duros- era una suma enorme des de qualsevol punt de vista. S'haurien pogut comrar unes quantes fragates per a la marina. 160 quilos d'or, o 125.000 parells de sabates.

Nuevo Vulcano era una de les companyies més grans i potents de la nova economia capitalista de Barcelona. Havia avarat el primer vaixell de vapor de la ciutat el 1836, i les seves drassanes dominaven tota la zona de l'extrem de la península que s'estén des de la ciutat de Barcelona i que inclou el barri de la Barceloneta. Formava part d'un nova classe selecta de societats anònimes catalanes. Tradicionalment, les empreses catalanes eren empreses familiars, on solien treballar tots els membres de la família. Amb el creixement econòmic, però, les exigències de capital d'algunes indústries superaven la capacitat financera (i reproductiva) d'una família. Així doncs, alguns membres capdavanters de la burgesia barcelonina van aplegar recursos i van crear nous bancs, que al seu torn organitzaven el finançament de noves societats anònimes. Va ser un pas decisiu per a la creació d'una economia capitalista moderna, sofisticada i tenaç. El món de Nuevo Vulcano, en altres paraules, estava tan lluny del comunisme utòpic com era d'esperar.

Però Monturiol només pensava en el submarí. Li calia una drassana per construir el vaixell, i Nuevo Vulcano era l'única empresa amb unes instal·lacions adequades a les seves inusuals necessitats. La lògica del somni el va empènyer als braços envolupants de l'establishment. I aquesta no seria la darrera vegada que la seva ambició submarina el duria a abraçar l'statu quo. Aleshores no podia saber fins a quin punt aquelles martingales comprometrien la puresa de la seva visió utòpica.

Per acabar d'arrodonir aquella juxtaposició, l'equip que Monturiol va reunir perquè l'ajudés a realitzar la seva obra en la drassana capitalista s'assemblava sospitosament a una banda de revolucionaris comunistes -que, de fet, era el que havien estat. Al seu costat tenia el seu amic inseparable, Martí Carlé. També hi havia Josep Oliu, el soci de Monturiol en el negoci dels cartipassos i patrocinador de molts periòdics revolucionaris, i Francesc Sunyer i Capdevila, l'amanuense de Monturiol per a les publicacions subversives dictades des de l'estranger. Com a capatàs per a la construcció del submarí, Monturiol va confiar en un barceloní, Josep Missé, un mestre d'aixa, un artesà que solia fer vaixells per a pescadors.

Cada dia, Monturiol s'enfilava a les grues i serres de la drassana per inspeccionar i supervisar la construcció de la màquina somiada. Resultava fins i tot una mica molest. A banda d'exigir la perfecció en cada detall, com solia fer, insistia també perquè les condicions dels treballadors a la drassana fossin agradables i fins i tot alegres. Fidel al seu credo utopista, estava convençut que tots els conflictes -sobre pauses per al descans o baixes per malaltia- podien solucionar-se si tothom creia en la causa comuna i mostrava una mica d'amor fraternal.

A mesura que el submarí anava creixent, també creixia la seva fam de diners. Monturiol intentava trobar nous accionistes i aconseguir noves aportacions dels accionistes inicials. Alguns d'ells eren veritables admiradors, disposats a subvencionar els nobles somnis del seu amic. Però la majoria eren simples inversors de mentalitat oberta, als quals divertia sens dubte l'entusiasme de l'inventor, però que també esperaven que la inversió els acabés generant algun
benefici. En qualsevol cas, els diners van anar, arribant, fins a assolir l'espectacular xifra de 20.000 duros per al primer submarí, o el que és el mateix, deu vegades el capital inicial de la societat promotora per al submarí. Monturiol va abocar els diners a la seva creació, que poc a poc va anar prenent forma, una forma meravellosa.“

"El somni de Monturiol", Matthew Stewart, GRAÓ Editorial, Barcelona 2009