Alma de herrero: El Casal de la Obrera de Mataró

La Ilustració catalana. 27 de julio de 1913, n.º 529

L'OBRA DEL PATRONAT D'OBRERES DE MATARO
LA PANERETA DE NUVIA

NO es aquesta la primera vegada que'ns ocupem ab entussiasme de l'obra may prou alabada del Patronat de la Coma, del seu respectable y admirable Director el doctor Valdé, de les heroyques religioses franciscanes, dels bondadosos fills de Mataró, qui son l'ànima del Casal de la Obrera, honra d'aquell important centre fabril.

Senyoretes protectores del Casal de la Obrera

Y sempre qu'ho hem fet ha estat ab crexent admiració per lo que, al nostre entendre, es la veritable obra social y la millor de les obres cristianes patriòtiques, la qui té per finalitat la formació de la dóna per ferla apta y forta devant de totes les lluytes de la vida, devant de tots els problemes que puguin presentárseli, tant si resta fadrina, com si devé esposa y mare.
Qui escriu aquestes ratlles, recordarà sempre la sorpresa plena de respecte y d'admiració que les paraules referents als nostres Patronats d'obreres en Catalunya, pronunciades en la Conferència que sobre Cultura femenina la Directora de Feminal llegí el 13 d'Abril passat en l'Ateneu de Madrid. Una corrent de simpatía passà per la sala plena de la primera entitat de Cultura d'Espanya, en la que s'era fet representar el Ministre de Instrucció Pública, privat d'assistirhi personalment, a causa d'unes greus circumstancies imprevistes, al ohir els detalls donats del Patronat d'obreres de Mataró, detalls recullits personalment, y que son dels que fan més be a nostra terra, que no pas totes les frases d'un parlamentarisme tants cops buyt, y no sempre animat d'un esperit de serena justicia.

El rober del Casal

Avuy altre cop, Feminal ve a parlar a ses llegidores de les tasques del Patronat d'obreres de Mataró, entre les que s'axeca com nova y bella flor, en un jardi ja curosament conreuat, l'obra exquisidament femenina de la Panereta de Núvia, de qual es l'ànima la gentilíssima y entusiasta mataronina, na María Magdalena Cambra y Albertí, sobre la qui Deu ha vessat a mans plenes gracies materials y espirituals, y que tant ve treballant ab altres devotes companyes al engrandiment de la Obra del Patronat.

Caxa d'estalvi

Massa restret es l'espay de que podem disposar aquí per donar els detalls que voldríem d'aquest nou benfet en favor de la dóna qui viu del seu treball.
Sols ens limitarem a alabarla com se mereix aquesta obra de mutualitat, qui permet a la obrera aportar a la nova llar, — sense cap sacrifici ni cap caritat, sempre un poch depriment, — el seu petit menatge de robes per ella y per la seva casa; Menatge del qui també poden disposar — passat el temps reglamentari — aquelles noyes qui no han sigut cricidades a pendre estat.

Junta directiva

En un molt curós, interessant y ben escrit fascicle que tenim devant dels ulls, obra de la senyoreta M. M. Cambra, tots els detalls de l'Obra de la Panereta de Núvia hi son tan extensament expressats y tan sugestivament que donen a tots el desitx de visitar el Casal de la Obrera, — amable passejada y profitosa tasca que Feminal recomana a tantes senyores y senyoretes barcelonines desvagades, a les qui les filles de Mataró poden donar una bella llissó. — ¡Sía un cop més la enhorabona y endevant sempre.
La senyoreta Maria Magdalena Cambra y Albertí

Mercurio, 22 de noviembre de 1914

LA OBRERA EN CATALUNA, EN LA CIUDAD Y EN EL CAMPO

Por don JOSÉ ELÍAS DE MOLINS, ex jefe de Fomento de la provincia de Tarragona y Presidente honorario de su Cámara Agrícola.—Orientaciones sociales.— Barcelona.— Imprenta Barcelonesa.— 1913.

Doña Dolores Monserdà de Macià
Don José Elías de Molins, ex diputado a Cortes, y autor de varias obras relacionadas con los problemas económicos y sociales que le han valido justa fama de sociólogo y economista, acaba de publicar un libro, nutrido de datos y de sana doctrina, en el cual estudia la situación de la mujer obrera, sobre todo de la que trabaja en su domicilio o en los talleres, formando parte de una clase que vive en el mayor aislamiento y que está necesitada, de un modo eficaz y apremiante, de amparo y defensa.
El señor Elías refiere, principalmente, su estudio a la obrera catalana, examinando su situación en la ciudad y en el campo.
La afluencia de los campesinos a las ciudades, ha originado en todas partes una aglomeración de gente afanosa de hallar medio decoroso para vivir en el seno de las grandes urbes, acabando por producirse, a causa de la misma intensidad de la demanda, un envilecimiento del salario y también un envilecimiento de la vida.
Barcelona no ha podido escapar a este mal urbano, siendo como es una población que ofrece un 40 por 100 de habitantes que proceden de los pueblos rurales o del campo; 76,500 de sus habitantes son originarios de las provincias catalanas y 113,000 (55,000 varones y 58,000 hembras, han nacido fuera de Cataluña, principalmente en las provincias de Zaragoza, Huesca, Valencia, Alicante y Castellón de la Plana.
En este núcleo forastero hay que ocuparse, principalmente, de la situación de la mujer, que necesita trabajar para vivir. Por regla general su situación es buena dentro del servicio doméstico, y reclama mejora en los talleres y más aun en el trabajo a domicilio, que es el más indefenso.
En Barcelona hay de 100 a 125 mil obreros de taller, y entre ellos figuran más diez mil mujeres, a las que hay que sumar las muchas miles que trabajan en las fábricas de las poblaciones industriales y en las de las cuencas de los ríos. Estas industrias son las que apartan más a la mujer del hogar y de las faenas rurales; el telar o la continua, a medida que por su automatismo permite reemplazar al hombre por la mujer, son los grandes enemigos de las labores del campo que a ésta corresponden desarraigándolas por completo de la agricultura.
El trabajo a domicilio produce en Barcelona males, que son comunes a todas las capitales de Europa, ya que los abusos, la miseria y la depresión anejos al mismo han llegado a hacer proclamar como más aceptable el trabajo femenil en las fábricas y talleres.
Después de fijarse en el informe del Museo Social de Barcelona sobre la mujer obrera, patentiza la hasta hoy escasa acción social desarrollada en Cataluña, a favor de la obrera. Pregona el señor Elías de Molins, las excelencias que representa el que sea la mujer propia la que emprenda esta campaña, preocupándose desde su bienestar de la aflictiva situación de sus semejantes, reconociendo con Bebel que donde está la mujer, como fuerza social, estará la victoria.
Algo se ha hecho en este sentido durante estos últimos tiempos, que merece las alabanzas del señor Elías de Molins. Señala en primer lugar la eficacia que está llamada a tener La Liga de Compradores, organizada por la acción católica, La Federación Sindical de Obreros, que puede facilitar los contratos colectivos de mano de obra con bazares, con los establecimientos benéficos y con el Gobierno y Corporaciones locales y regionales; los proyectos de Casas Baratas y la institución de Restaurantes para obreros.

Cita, además, varias Instituciones sociales creadas en Barcelona a favor de los obreros, entre otras la Acción Social Popular, el Museo Social, el Sindicato Barcelonés de las obreras de la aguja, el Casal de la obrera de Mataro, el Instituto de Amparo y Protección de la Mujer que vive de su trabajo, y destacándose hermosamente, por su elevado fin y perfecta organización, el Instituto de Cultura para la Mujer, del cual hablará proximamente en un libro que está imprimiendo en Buenos Aires, el eminente sociólogo argentino Juan A. Alsina.
Tras de todas estas instituciones se dibujan prestigiosas personalidades que brillan con filantrópicas iniciativas. Son merecedoras de mención la escritora Monserdá de Maciá, que sostiene el Patronato de la Aguja, y la señora Bonnemaison de Verdaguer, que es el alma del Instituto de Cultura para la Mujer.
Hace pocos meses cerraba para siempre los ojos un artista de temple, que renunció el arte para consagrar su vida y su fortuna a la labor social. Era este, Agustín Robert y Surís, que brilló un día entre los grandes artistas españoles de Roma, y que, víctima de crónica dolencia, dedicó los últimos años de su vida a una fecunda labor altruista. Debidos a su generosa iniciativa son el Restaurant Obrero de Santa Madrona, y el Sindicato Barcelonés de las Obreras de la Aguja, con su cooperativa de materiales de labor, centro de colocaciones, caja de ahorros y caja dotal. Puede decirse que ambas instituciones han sido los herederos de su fortuna.
El señor Elías predica como Meline, para solucionar esos grandes males, la vuelta al campo, haciéndolo atractivo, y dotando a la mujer de instrucción adecuada para sacar el mejor provecho del patrimonio rural. A medida que se congestionen las ciudades mejorará la condición de la obrera y del trabajo a domicilio, que hoy sufre las duras consecuencias del exceso de demanda.
Además de ello reportará beneficio la raza, pues los hijos sufren los funestos resultados del mal ambiente en que viven las madres. Colocad a la mujer en el campo y los hijos beneficiarán en su sangre de aquellos aires puros y de la influencia benéfica de la naturaleza, que viene interpretada por las grandes ciudades.
Hoy se tiende en todas partes a dar una nueva orientación a la educación de la mujer, con la enseñanza ménagère, que considera Mr. Meline como la llamada a contener la deserción de los campos, dando a la mujer todos los medios para sacar provecho de sus riquezas ignoradas.
Casi nada hemos realizado en este sentido, que hoy precipita a todas las naciones, a no ser el bello ejemplo de doña Ana Jover, digna esposa del senador don Ignacio Girona, el apostol de la agricultura, que ha fundado ya una Escuela Ménagere en la finca de su esposo, «Castell del Remey», para enseñanza de las labradoras del llano de Urgel. Tan distinguida dama ha tomado parte últimamente en el Congreso celebrado en Gantes por todas las Escuelas Ménagères del mundo.
Al ver el sinnúmero de instituciones para la protección de la obrera que existen en Barcelona, distinguimos el inveterado defecto que merma grandemente la eficacia de la mayoría de nuestros organismos dispersos e independientes en el orden económico, artístico y social. Llevados de exagerado individualismo corporativo, se mueven todos aisladamente sin aquella coordinación y convergencia que acrecienta la energía y duplica el rendimiento de los esfuerzos bien combinados.

Don Agustín Robert

Doña Ana Jover de Girona
David de Monjoy

La Ilustració catalana. 31 de enero de 1915, n.º 608

OBRES SOCIALS FEMENINES

Solemne sessió de la Junta de Senyores per la preservació de la Fè, celebrada en la Sala d'actes del Seminari Conciliar, baix la presidencia de l'Excm. y Ilm. Sr. Bisbe de Barcelona
L'ilustríssim doctor Reig, bisbe de Barcelona, del qui, sense esser profetes, augurem un feliç pontificat, y qual nom confiem serà posat in capite libri ab motllos d'or, no sols per sa sabiesa, diplomacia y demés virtuts prelaticies que en grau superlatiu té adquirides, sinó per la munió incomptable d'obres catòlich-socials que desenrotllarà durant la seva prelatura en la Seu barcelonina, ha visitat aquests dies varies obres socials, entre elles el «Sindicat de l'Agulla», casal de la obrera catalana i corona de les obres feministes socials de nostres llars treballadores. Permetèume, donchs, llegidores de Feminal que ab aquest motiu m'expansioni, que parli quelcom, clar y català, de lo que jo crech que Catalunya voldría que focin aquexes entitats.
Començo per dir que no conech en tots sos detalis el funcionament de la esmentada y interessant institució del «Sindicat de l'Agulla» y per lo mateix, tampoch vull, al escriure aquexes ratlles, fer crítica d'aytal entitat benèfica, fundada per un noble català, don Agustí Robert y Surís (q. a. c. s.), però sí cumplir un deute d'amor, donar algunes orientacions no noves, però sí bon xich oblidades, que vinguin a esser el grà de sorra aportat en la construcció d'aqueix gran edifici social feminista tan descuydat fins ara en nostra patria.

La visita del Ilm. Dr. Reig al Sindical Barceloni de la Obrera de I'Agulla

El meu criteri en totes les tasques de l'enteniment y del cor humà es molt humil y tal volta massa tancat, però per lo mateix soch partidaria de que — tot y venerant la benefactora y generosa mà del fundador — en una entitat social netament feminista, sigui la dòna la qui explani ses idees y executi sos pensaments sense intervenció directa de cap home, y dich intervenció directa per que l'alta direcció en totes les obres socials cristianes la tenen aquells que són els veritables representants y successors dels apòstols, axò es, los senyors Bisbes en llurs Diòcesis y el Papa en tota la Cristiandat.
El «Sindicat barceloní de l'Agulla» semblaría deguer esser el Casal arxiu de les obres socials obreres, de les obres d'amor y sacrifici de les dónes catalanes, al qui hauríen de concórrer totes les demés agrupacions i patronats benèfichs feministes socials. Pedres de gran preu han d'esser los Patronats dels malalts, menesterosos, ignorants, invàlids, presos, per formar la corona Sindical, estels lluminosos qui ab llur claretat destruhexin les tenebres de la ignorancia y de la miseria, però tota obra que's faci en favor de la dóna qui viu y tan sovint manté'ls seus del treball de ses mans, ha de trobar gracia als ulls de l'Altíssim y ajuda en tots els cors.
¿Per què, donchs, no unir en una sola les obres per la obrera de l'agulla?
¿No fora axò sumar les forces per més gran benefici de l'ideal emprès?
Dels Patronats, Sindicats, Associacions, guiats per un mateix fi ¿per què no ferne una vasta organisació femenina, conduhida per intel·ligentes y ferventes dónes ben possehides de llur missió?
Jo crech en la eficacia d'una unió axís per enfortir l'organisme social femení, avuy dividit y adhuch poch consistent encara. Sota la sapient direcció moral del nostre Pastor d'ànimes, aquesta unió de totes les forces femenines hauría de portar a bon port la reivindicació social de la Dóna. ¿No ho creyeu axís?
Rosó TRABAL.

La Ilustració catalana. 29 de octubre de 1916, n.º 699

LA OBRA SOCIAL EN FAVOR DE LA OBRERA DE CATALUNYA
DURANT aquest mes d'Octubre ha tingut lloc a Barcelona una de les jornades socials més importants pel nostre progrés i la nostra cultura: «la jornada de la Obrera de l'Agulla». Quelcom se n'ha ocupat la premsa, emprò creyem que no ab la extensió i importància que's mereix tan benemèrita obra social.
En aquestes planes, si llochs d'honor han merescut sempre les admirables tasques d'aquest índol, poques vegades ens ha estat grat ferho com al tractar del «Casal de la Obrera», de Mataró, aquexa creació d'un virtuós y entusiasta sacerdot, mossen Joseph Valdé, al qui ha vingut prestant fervorosa cooperació un grupo de benemèrites dames mataronines, al front de les que brillen els noms de les senyoretes Teresa Font, Maria Magdalena Cambra y Dolors de Xammar, que valentament sapigueren allunyarse de la pau de les llars familiars, y expatriarse per estudiar d'aprop en l'estranger aquelles fundacions socials femenines que havien de donalshi base per aplicarles a les necessitats y idiosincrasia de nostra terra.
Després dels viatges culturals de mossen Valdé a l'estranger, y especialment après del Congrés de Gant, la benemèrita Junta del Casal a la qual Deu Nostre Senyor, en paga de son fervorós y infatigable treball, de sa energía y empresa, sembla haver acordat lo do de fer miracles, la Junta, donchs, acordà intentar quelcom que semblava de primer poch menys que un somni: la preparació en l'estranger de mestresses d'ensenyança domèstica y la implantació, al retorn d'aquestes, d'un local hont implantar aytal ensenyança, en benefici exclusiu de les obreres.

La Caseta-Escola de Santa Marta

Y foren aquelles tres gentils amigues de qui parlavem fa un moment, les tres noies catalanes que, després de conciençuts estudis, rebien l'any 1913, en la Normal lliure de París, l'Abbaye Saint Germain, el diploma d'aptitut per la ensenyança domèstica.
Tenim, donchs, avuy, a Catalunya, tres peritíssimes professors d'ensenyança domèstica exclusivament dedicades a les obreres; y la obra d'aquestes filles de Mataró, distingides y gentilíssimes, mereix un càlit aplaudiment de tot Catalunya, car elles no sols ens han portat aqui el fruyt saborós dels seus estudis, sinó qu'en l'estranger han enlayrat no solament les iniciatives de les obres femenines catòliques, sinó que han posat ben alt el nom de la dóna d'Espanya, qui enllà de nostres fronteres es tinguda (més injusta que justament), sobre tot a Catalunya, com allunyada de tot el progrés del feminisme.

Interior de l'entrada

Nosaltres, que conexem d'aprop aquexes obres meritíssimes del Casal de la Obrera, que hem sentit el goig profon i l'immens consol de veure còm puja, se fortifica y dona sos fruyts aquell be de Deu de noyes obreres catalanes, planter de bones mares cristianes y de dónes fortes, nosaltres tenim avuy a orgull oferir a nostres llegidores algunes notes gràfiques de lo qu'es avuy el Casal de la Obrera, y l'encisador local nou, Caseta Escola de Santa Marta, hont, en mig de jardins es reproduïda l'habitació obrera segons la distribució que sol tenir en la comarca. En aquesta caseta, Reyalme de la dóna, hont hi hà lo que ha d'esser patró de la llar familiar de la obrera catalana, aquesta hi aprèn a estimarla, cuidarla y ferne'l petit paradís hont el pervindre li sembla prometre la seguretat d'un bon company y la joya d'uns fillets sans y axerits.

El botiquí. — La cantina

Y per complement de llur obra, les tres simpàtiques professors d'ensenyança domètica han escrit un llibre de gran necessitat, — per més qu'elles, massa modestament, axis no ho creguin,— a teta dóna de sa casa y a les qui, religioses o seglars, venen dedicades al cuydado dels malalts.
Aquest llibre pulcre y elegantment editat per la Editorial Barcelonesa, es escrit ab tan gran senzillesa, que's fa assequible a totes les intelligencies.
Comprèn:
«Preliminars, en els que's concreta la missió de la dóna en lo cuydado de malalts com a ram de la ensenyança Domèstica. Per lo cumpliment de sa missió, necesitada la dóna disposición física, moral y técnica, lo qual se desenrotlla en lo curs de la obreta, en tres parts:
Disposició física: axò es, salut y regles especials per conservarla. Disposició moral, axò es, virtuts ó hàbits bons que disposen a la infermera per complir son comès de una manera prompte, fàcil y fins ab gust. Manera d'adquirirlos. Tal es lo que comprèn la primera part.

Les senyoretes Cambra, Font y de Xammar, professores d'ensenyança doméstica

Disposició tècnica ò aplèch de conexements per practicar be y racionalment los cuydados corporals y cooperar als cuydados espirituals. Los cuydados corporals són l'ojecte d'estudi de la segona part, y's ressumexen en los següents: Cuidado de l'habitació, vestit, alimentació, higiene del malalt y neteja de robes y útils. A les ordres del metge, observació de la malaltía, notes generals sobre malalties y classificació (per nostre ús particular), en malalties de cuydado que s'encomanen; profilaxis: malalties de cuydado que no s'encomanen (indicacions sintomàtiques no mes): Preparació y aplicació de remeys: Pràctiques hidroteràpiques: La infermera en les operacions quirúrgiques: Vocabulari dels principals cassos d'accidents y mides que s'han de pendre mentres s'espera al metge: Vocabulari de indisedicions lleus y llur tractament racional però casolà. Botiquí familiar.
En la tercera part s'hi comprèn:

Cuydado espiritual del malalt; intervenció que hi té la infermera: Administració de Sraments: Assistencia a be morir.»

L'escola de planxa

Transcriurèm unes ratlles del prôlech, qui parlaràn eloqüentment de l'origen de tan utilíssima obreta, per la que enviem les nostres més càlides felicitacions a ses autores y al Casal de la Obrera Mataronina:
«D'hont ha sortit aquest llibre? quí l'ha fet? Ha sortit del «Casal de la Obrera» de Mataró, y es lo fruyt primerench dels treballs de tres senyoretes filles de families protectores: les Stes. Cambra, Font y de Xammar que, pel be de les seves germanes les obreres del «Casal», s'allunyaren a extranyes terres, seguiren lo Curs Normal Ménager en l'Abbaye (París), conseguiren lo titol de Mestres d'ensenyança domèstica y a proposta de la Junta d'Ampliació d'Estudis, foren pensionades en 1915 pel Govern per completar llur formació a Bèlgica en les Escoles Menagères per Obreres. Per desgracia la guerra qu'esclatá a començ d'Agost les ha privat de treure profit de la protecció merescuda; però no han perdut lo temps, y bones proves ne són lo Botiquí pedagògich familiar que projectaren y facilità la generosa cooperació de l'As- sociació d'antichs alumnes de la «Escola Pía de Mataró», y aquest folletó compost sobre les notes de tal assignatura preses a l'Abbaye completades ab les recullides en altres centres d'ensenyança domèstica del extranger y adaptades totes a les necessitats y costums de nostra terra. Lo senyor metge D. Joaquim March y Sala, benemèrit protector i iniciador de tal ensenyament en lo «Casal de la Obrera», s'ha servit revisarlo y ferhi algunes indicacions precioses que s'hi han inclòs.
La Direcció del Patronat hi posa aquesta capsalera i les notes referents als cuydados espirituals.»
Nosaltres voldríem que'l Casal de la obrera mataronina fos visitat per totes les dames de Barcelona, y axís tal volta entraría en elles l'afany d'instaurar en cada barriada obrera barcelonina un Casal germà del fundat a Mataró per mossen Valdé, y en nostra capital, del Patronat de la Obrera Cristiana, obra de Mossen Ramon Balcells, qui porta a cap una tasca de cultura religiosa social d'admirable organisació en la barriada de la Sagrada Familia, y de la qu'esperem ocuparnos ab detall, properament.—F.